EL SECTOR DE SERVEIS COMERÇ I TRANSPORT

  4.1. EL PES DEL SECTOR TERCIARI AL MÓN   

  4.2. EL COMERÇ: FACTORS I TIPOLOGIA     

  4.3. ELS TRANSPORTS

  4.4. L’IMPACTE MEDIAMBIENTAL DEL COMERÇ I DEL TRANSPORT

   4.5. EL COMERÇ I EL TRANSPORT A LA UNIÓ EUROPEA

  4.6. EL COMERÇ I EL TRANSPORT A ESPANYA I A CATALUNYA

 

4.1. EL PES DEL SECTOR TERCIARI AL MÓN

   4.1.1. LA IMPORTÀNCIA DELS SERVEIS

Reben el nom de serveis les activitats que no produeixen béns materials i que estan destinades a atendre les necessitats de les persones o de les empreses: sanitat, educació, finances comerç, turisme i transports. El sector de serveis o sector terciari, ha agafat cada vegada més importància des del segle XX, tant pel volum econòmic com per la quantitat de treballadors que ocupa. De fet som davant d’una tercialització de l’economia i de l’ocupació. Com més desenvolupament més, més importància del sector serveis, hi ha diverses causes:

• L’augment del poder adquisitiu i del temps lliure fa que les famílies gastin més en serveis culturals o financers…
• Per aconseguir més competitivitat, les empreses investiguen continuament per millorar en quantitat, rendibilitat, comercialització, transport, etc.
• L’augment dels serveis que duen a terme les administracions públiques per aconseguir l’estat del benestar, sanitat, educació, assistència social, etc.

    4.1.2. TIPUS DE SERVEIS

Els serveis es poden classificar en dos grans grups:

• Serveis públics: Els finança l’estat amb els dinares que recapta dels impostos. Tenen com a finalitat organitzar el funcionament de la societat (administració, seguretat) i satisfer les necessitats bàsiques de la població (sanitat, educació, justícia…), encara que no n’obtinguin beneficis.
• Els ofereixen empreses privades o persones particular i els paguen les persones que els consumeixen. La finalitat principal és obtenir-ne un benefici econòmic.

 Esquema del sector terciari.

     4.1.3. LA DESLOCALITZACIÓ DELS SERVEIS

Tradicionalment els serveis s’han localitzat a les àrees urbanes, per que és aquí on hi ha un nombre més alt de consumidors, empreses i administració de l’estat.  Els serveis més qualificats i avançats i s’acostumen a localitzar en grans àrees metropolitanes i formen districtes de negocis, méentre que els serveis de les administracions públiques, els serveis socials i el comerç es troben més disseminats pel territori.

4.2. EL COMERÇ: FACTORS I TIPOLOGIA

     4.2.1. ELS FACTORS DE L’ACTIVITAT COMERCIAL

El comerç és el conjunt d’activitats d’intercanvi de béns i serveis bentre els productors i els consumidors. és una de les activitats econòmiques més importants per volum, de negoci i d’ocupació que gener. L’aportació al PIB és proporcional al desenvolupament i la riquessa del país. Els factors que influeixen són:

• El desenvolupaments dels transports i les seves infrastructures.
• La densitat de població.
• El nivell adquisitiu de les persones.

    4.2.2. COMERÇ INTERIOR I COMERÇ EXTERIOR

Hi ha dos tipus de comerç: interior i l’exterior:

El comerç interior inclou les activitats comercials que es porten a terme dins de les fronteres d’un estat. Normalment, en el circuit comercial intervenen dos tipus d’intermediaris comercials:

• Els minoristes: Són comerciants que venen directament al consumidor en quantitats petites.
• Els majoristes: Són comerciants o empreses que que compren grans quantitats de productes per després vendre-ho als minoristes.

El comerç exterior engloba les activitats comercials que s’efectuen entre països. Les compres de productes estrangers s’anomenen importacions i els productes que es venen a altres països són les exportacions. La diferència entre exportacions i importacions queda reflectida en la balança comercial.

   Índex del comerç minorista a Catalunya.                                                       

        4.2.3. L’ORGANITZACIÓ DEL COMERÇ MUNDIAL

El comerç mundial està regulat mitjançant acords que estableixen entre països i l’Organització Mundial del Comerç (OMC), a la qual pertanyen gairebé tots els estats del món. L’objectiu d’aquesta és aconseguir acord que facilitin el comerç internacional eliminin les barreres comercials i pràctiques deslleials. Per facilitar i afavorir el comerç, molts països s’uneixen per formar blocs comercials. Aquests poden ser de dos tipus:

• Àrea de lliure comerç: és la zona integrada per diferents països en què el comerç del seus béns està exempt de pagar taxes duaneres, i per tant poden circular lliurement.
• Unió duanera: és una àrea de lliure comerç en la qual, a més d’eliminar els aranzels entre els membres, s’estableix una política duanera comuna davant de països no membres.

Els intercanvis entre països d’un mateix bloc són molt intensos, tenint en compte les facilitats que hi ha per comercialitzar els uns amb els altres.

4.3. ELS TRANSPORTS

    4.3.1. QUÈ SÓN ELS SERVEIS DE TRANSPORT

El transport és una activitat fonamental del sector de serveis. Consisteix a traslladar persones i mercaderies d’un lloc a un altre.

Per a que el transport sigui possible és necessari dos tipus d’elements:

• Els mitjans de transport: són vehicles que s’utilitzen per al trasllat: automòbils, ferrocarrils, avions, vaixells, etc.
• Les infrastructures: que són els elements que calen perquè els mitjans de transport funcionin: carreteres i autopistes per als automòbils, vies fèrries, aeroports i ports marítims.

Els oleoductes i els gasoductes, com a conduccions tubulars que són, també es consideren infrastructures de transport.

        4.3.2. LES FUNCIONS DEL TRANSPORT

En l’actualitat, els serveis de transport compleixen tres funcions:

• Una funció econòmica, ja que:

• El transport permet l’intercanvi de productes i el desplaçament de la població.
• És bàsic per a altres activitats econòmiques, com ara les que estan relacionades amb el turisme i l’oci.
• és un factor fonamental en el procés de deslocalització de la producció, propi d’una econòmica globalitzada.

• Una funció social, perquè afavoreix les relacions humanes, l’intercanvi cultural i el coneixement de productes exòtics que arriben d’altres parts del món.
• Una funció política, ja que, per exemple:

• Una xarxa de transport densa i equilibrada contribueix a unir els habitants que comparteixen un territori.
• El control de certes infrastructures de transport, com el canal de Suez, augmenta el valor estratègic d’un país.

        4.3.3. LA XARXA DE TRANSPORT

La xarxa de transport és el conjunt d’infrastructures creades per a la circulació dels vehicles. Està formada per un seguit de nodes i d’eixos o línies, que són les vies que uneixen els nodes. Les xarxes de transport pot ser més o menys adequada per al desenvolupament econòmic. Perquè sigui eficaç ha de tenir aquests trets:

• Ser una xarxa densa, és a dir, amb un nombre elevat de nodes i eixos.
• Presentar una àmplia connectiva, és a dir, tots els nodes s’han de comunicar entre ells a través de recorreguts tan curts com es pugui.
• Disposar d’una bona accesibilitat, de manera que resulti fàcil accedir a un node concret de la xarxa de d’un altre node qualsevol.

     

      4.3.4. LES GRANS XARXES MUNDIALS DE TRANSPORT

Les principals xarxes mundials de transport són les següents:

• El transport terrestre: comprèn el transport per camins, carreteres i autopistes, i els ferrocarrils. Canalitzar la major part dels desplaçament a distàncies curtes i és un dels principals mitjanç de circulació de mercaderies i, per tant, de connexió de mercats.
• Les rutes aèries: concentren la major par de desplaçament de passatgers a llarga distància i també una part significativa del transport de mercaderies.
• Les rutes marítimes: han deixat de ser importants en el transport regular de passatgers, si deixem de banda activitats com els creuers turístics, però continuen sent la via més important de transport de mercaderies, a partir de grans ports que són a ala vegada centres de distribució de contenidors.

      Mapa  de la xaraxa de ferrocarrils, ports i aeroports.

4.4. L’IMPACTE MEDIAMBIENTAL DEL COMERÇ COMERÇ I DEL TRANSPORT

     4.4.1. LA SOSTENIBILITAT DEL TRANSPORT NAVAL

La major part del trànsit de mercaderies es fa per mar i aquesta tendència encara augmentarà més els propers anys. Una part rellevant del total de la càrrega mundial és de productes amb una demanda important i que són altament contaminants, com ara primeres matèries, també productes derivats i el gas natural. Els combustibles utilitzats en els motors dels vaixells també tenen un alt impacte contaminant sobre el medi, tant pel fum que llencen les xemeneies a l’atmosfera com pel rentatge dels dipòsits de carburant.

       4.4.2. L’IMPACTE DE LA NAVEGACIÓ AÈRIA

La reducció dels costos dels viatges ha fet que s’incrementi notablement el tràfic de passatger, sobretot per la demanda turística, les migracions i els viatges de negocis. Les emissions dels avions de gasos amb l’efecte hivernacle contribueixen de manera important a la pol·lució atmosfèrica. A més, el rastre de vapor d’aigua de les aeronaus pot contenir partícules de sutge en suspensió. La concentració de sorolls a prop dels aeroports fa que es pugui parlar de pol·lució sònica.

   

     4.4.3. EL TRANSPORT I ELS PROBLEMES MEDIAMBIENTALS

QUE CAUSA

Els efectes del transport terrestre estan relacionats amb l’increment de cotxes, camions i l’extensa xarxa ferroviària, que tenen una incidència important i diverses sobre el medi.

• Impacte atmosfèric. La combustió dels motors genera monòxid de carboni, que és una de les principals causes de l’escalfament global.
• L’impacte de les infrastructures. La construcció i el manteniment d’autopistes i carreteres, com per exemple les xarxes ferroviàries, incideixen en l’entorn natural i modifiquen, ja que fan que s’alterin camins i carreteres locals..

La utilització de motors elèctrics i de biocombustibles, juntament amb un ús racional dels mitjans de transport col·lectiu, amb una connectivitat  més eficient que possibiliti trajectes combinant diversos tipus de transport.

 

4.5. EL COMERÇ I EL TRANSPORT A LA UNIÓ EUROPEA

La unió Europea com a conjunt és la primera potència comercial del món, amb mes del 20% de les exportacions del planeta.

• El 71% de les exportacions dels països de la UE es porten a terme entre països membres.
• Fora de la UE, les destinacions de les exportacions són als Estats Units, la Xina,, Suïssa, Russia i Turquia.
• Els productes que importa la Unió provenen sobretot de Xina, Estats Units i Noruega.
• Alemanya és el país lider en exportacions. La UE negocia acords comercials amb altres països, cosa que fomenta el creixement i l’ocupació per als europeus, i obre nous mercats a la resta del món.

     Mapa representatiu sobre les importacions del comerç dins de la UE.

    4.5.1. CONSOLIDACIÓ DE LES RELACIONS ESTAT UNITS-UNIÓ EUROPEA

Els Estats Units i la Unió Europea són grans socis comercials. Els intercanvis comercials entre totes dues àrees arriben als 2.000 milions d’euros al dia i es calcula que generen uns 15 milions de llocs de treball, repartits a parts iguals entre els dos territoris.

• La relació estreta  entre grans grups industrials.
• La integració de les seves economies. Hi ha en marxa negociacions per crear una àrea de lliure comerç.

    

4.5.2. ELS DESAFIAMENS PRINCIPALS PER AL TRANSPORT

EUROPEU

La unió Europea orienta les polítiques comunes de transport  superar tant els principals problemes que s’enfronten el transport europeu actual com crear una veritable xarxa de transport. Amb aquestes polítiques s’aconseguirà:

• Disminuir la congestió de les vies terrestres i les rutes aèries en un marc d’augment dels viatgers i els transports de mercaderies i que tenen un cost al voltant de l’1% del PIB.
• Reduir la dependència energètica principalment del petroli, que representa el 9% de les seves necessitats globals.
• Estendre i completar les infrastructures de transport a totes les zones. Les zones de l’est no tenen infrastructures convencionals ni d’¡alta velocitat.
• Reduir, d’acord amb els tractats internacionals, els gasos amb efecte d’hivernacle a un nivell del 60% de les emissions.

Per acomplir aquests objectius es projecta la construcció d’una xarxa de transport transeuropea que connecti millor els països membres i que també coordini la utilització dels diferents mitjans i infrastructures de transport.

4.6. EL COMERÇ I EL TRANSPORT A ESPANYA I A CATALUNYA

     4.6.1. EL COMERÇ A ESPANYA

L’activitat comercial és una de les més importants en l’economia espanyola, tant per la contribució al PIB com pel nombre de treballadors que ocupa, gairebé 3 milions de persones. La meitat del volum de negoci comercial el generen tres comunitats: Madrid, Catalunya i Andalusia.

     4.6.2. EL COMENÇ INTERIOR

Del total de persones que treballen en el comerç, més de la meitat ho fan en el comerç minorista, i és en aquest tipus de comerç on es registra la taxa d’ocupació femenina més alta. Tot i això, més de la meitat de la facturació del sector comercial correspon al comerç majorista.

   

    4.6.3. EL COMERÇ EXTERIOR A ESPANYA

La balança exterior espanyola ha estat tradicionalment deficitària, per la gran dependència de l’exterior. Els principals socis comercials són França, Alemanya i Anglaterra. Fora de la Unió, el dèficit més alt que té Espanya és amb la Xina.

   

     4.6.4. EL COMERÇ A CATALUNYA

L’activitat comercial sempre ha estat important en l’economia catalana, que darrerament ha experimentat una forta tercialització. El comerç interior, principalment el comerç al detall, s’ha caracteritzat  per l’existència d’una xarxa de botigues concentrades a les zones urbanes, que actualment passa dificultats per les noves modalitats comercials implantades per les grans superfícies. El comerç exterior ha augmentat per el creixement internacionalització de l’economia sobretot com a la crisi iniciada el 2008 que ha fet més competitius els productes.

     4.6.5. EL TRANSPORT A ESPANYA

La xarxa de transport a Espanya s’ha caracteritzat per una concepció radial i perquè és un sistema desequilibrat que no ofereix la mateixa densitat en tot el territori. La xarxa de transport terrestre es caracteritza per un ventall d’autopistes i autovies amb una concepció radial que té per centre Madrid. Els aeroports principals són a Madrid Barcelona, amb un tràfic important i amb una xarxa secundaria molt vinculada amb el turisme.

4.6.6. EL TRANSPORT A CATALUNYA

El transport terrestre es caracteritza per una xarxa de carreteres i autopistes que connecta la frontera de França amb Barcelona i la resta d’estats i una malla interior en la qual destaca l’Eix Transversal, que connecta Girona, Vic, Manresa i Lleida. La línia d’alta velocitat enllaça les capitals de catalanes amb la xarxa europea. L’aeroport de Barcelona , amb el tràfic de prop de 27 milions de passatgers, es veu reforçat pels de Girona i Reus, mentre que el pont de Barcelona és un centre important de l’àmbit del Mediterrani i el de Tarragona està especialitzat en el tràfic de combustibles i altre productes químics.

3. ELS RECURSOS MINERALS, LES FONTS D’ENERGIA I EL SECTOR INDUSTRIAL

3.1. L’explotació dels recursos naturals: la mineria

3.2. Les fonts d’energia

3.3. La indústria i els paisatge industrial

3.4. La localització i la deslocalització industrial

3.5. Les grans potències industrials del món, els països emergents i les noves àrees en procés d’industrialització

3.6. Els recursos naturals i la indústria

3.7. Els recursos naturals i la indústria a Catalunya

3.8. Els reptes mediambientals

     

  

3.1.L’explotació dels recursos naturals:la mineria

  3.1.1. L’eplotació dels recursos naturals

Els recursos són els productes naturals que poden proporcionar una utilitat o benefici a l’ésser humà, com els minerals, el sòl, l’aigua dolça, els boscos, la llum del sol…

L’explotació dels recursos depèn, fonamentalment, de tres factors que estan relacionats entre si:

• El desenvolupament tecnològic. Ha permès ampliar les formes i els llocs d’obtenció dels recursos naturals.
• El cost de l’explotació. És necessari que el benefici que proporciona un recurs sigui més gran que el cost de la seva explotació.
• El comportament dels mercats. Pot ser que l’explotació d’un recurs no sigui rendible en un moment donat, però que pugui ser-ho si n’augmenta la demanda.

En l’actualitat, el consum de recursos naturals és intens i augmenta cada any a causa del creixement de la demanda. El consum és més elevat als paissos desenvolupats i industrialitzats, encara que aquestos no són els principals productors. Els recursos es reparteixen de forma molt desigual al planeta i molts dels grans productors són els paissos poc desenvolupats.

 3.1.1. L’activitat minera

Els minerals són un tipus de recursos naturals. Un mineral és una substància natural inorgànica, amb una composició química deteterminada, que es troba a l’escorça terrestre formant part de les roques. La mineria és el conjunt d’activitats que es duen a terme per extreure els minerals localitzats als jaciments. Les explotacions minerals es classifiquen en els següents quatre tipus bàsics:

• Explotacions a cel obert.
• Mineres subterrànies.
• Mineria submarina o dragatge.
• Mineria per porus de perforació.

        3.1.3. La situació actual de la mineria

L’ésser humà ha practicat la mineria de del temps remots, però no va ser fins a la Revolució Industrial, a partir de l’últim terç del segle XVIII, que aquesta activitat va experimentar un gran creixement, paral·lel al desenvolupament industrial. La mineria planteja diversos problemes que s’han de resoldre:

• Té un fort impacte medioambiental.
• Un consum excessiu dels minerals pot esgotar els jaciments.
• En els països poc desenvolupats provoca conflictes armats i desequilibris socials.

 Exemple d'una mina.

3.2. Les fonts d’energia

    3.2.1. La història de les fonts d’energia

L’energia es relaciona amb la capacitat de generar moviment o de transformar alguna cosa. En l’àmbit de la geografia econòmica, considerem fonts d’energia els recursos que proporcionen la força requerida dels processos industrials. Fins al segle XVIII la principal font d’energia calorífica va ser la fusta. En ,’últim terç del segle XIX, es va trobar la manera d’utilitzar un fenomen conegut: l’electricitat.

    3.2.2. Classificació  de les fonts d’energia

Les fonts d’energia es classifiquen segons els criteris següents:

• Segons la durada que tenen es distingeixen entre energies renovables i no renovables.

• Renovables: són les que no es gasten amb l’ús o poden recuperar-se de manera natural i s’utilitzen a un ritme adequat.
• No renovables: es troben a la natura en una quantitat determinada i no poden restablir-se.

• En funció d’on s’obtenen, diferenciem entre energies primàries i secundàries.

• Energies primàries són les que s’obtenen directament de la naturalesa com els combustibles fòssils, l’urani i les energies renovables.
• Les energies secundàries són les que es produeixen a partir d’una energia primària, com l’electricitat, el combustible i derivats.

Esquema de les fonts d'energia.

   3.2.3. Els desequilibris entre producció i consum

El panorama energètic mundial es caracteritza per una distribució desigual entre la producció i el consum.

• Els països de l’OPE formen part dels grans proveïdors mundials d’hidrocarburs.
• El Japó i la Unió Europea, són deficitàries, ja que presenten un nivell de producció baix.
• Els Estats Units són, alhora,  uns dels primers productors i consumidors mundials d’energia. Juntament amb Canadà, augmenten la producció de petroli i de gas.
• Els últims anys, als consumidors d’energia tradicionals s’han sumat els països emergents amb una industrialització recent entre els quals està la Xina i l’Índia.

Els reptes del sistema energètic són atendre les necessitats creixents de la població mundial, promoure l’eficiència energètica i apostar per les energies renovables, invertir en tecnologia, entre d’altres.

3.3. LA INDÚSTRIA I EL PAISATGE INDUSTRIAL

    3.3.1. Què és la indústria

La indústria és el conjunt d’activitats de transformació de recursos naturals, de matèria primera i en producte elevorat. Els processos industrials es produeixen a les fàbriques, que concentren en un mateix espai les màquines i els obrers.Des dels inicis el sistema de producció industrial s’ha caracteritzat per:

• Les innovacions tècniques.L’aplicació d’innovacions tecnològiques.
• La divisió del treball.
• La producció a gran escala.

     3.3.2. Els tipus d’indústria

Segons la destinació del producte, les industries poden ser:

• Industries de base. Són les que transformen les matèries primeres en productes semielaborats destinats a servir altres indústries.
• Indústries de bens d’equip. Fabriquen maquinària i altres béns necessaris per a latres empreses industrials.
• Indústries de béns de consum. També conegudes com indústries lleugeres, són les que elaboren productes finals per al consum.

  3.3.3. Les característiques de la indústria actual

En la dècada de 1970 van començar a canviar les caacterístiques de la producció industrial fins a conformar el perfil de la indústria actual, que es caracterítza per:

• La recerca, el desenvolupament i la innovació tecnològica que se centren en àrees com la cerca de nous materials i el desenvolupament de noves tecnologies.
• La tercialització econòmica, que consisteix en la utilització de sistemes automàticsde producció.
• La descentralització productiva en el context de la globalització de l’economia, que consisteix en l’estratègia de localitzar les fases de la producció en territoris diferents.

    3.3.4. El paisatge industrial clàssic

L’impacte inicial de la industrialització durant el segle XIX i la primera part del segle XX va generar un tipus de paisatge cararecteritzat pels elements següents:

• Les fàbriques, que es van situar dins de l’espai urbà, de manera que les zones destinades als habitatges dels treballadors hi eren properes per facilitar- los l’accés.
• Les matèries primeres i els productes eleborats, que s’emmagatzemaven i, en comercialitzaven al voltant dels edificis fabrils.
• La contaminació industrial vessava l’entorn urbà o natural sense cap mena de control.

 3.3.5. El paisatge industrial en l’actualitat

En la segona meitat del segle passat els criteris racionalistes de l’urbanisme industrial van canviar radicalment i la configuració del paisatge industrial va adoptar les característiques següents:

• Separació de les àrees industrials i residencials.
• Creació d’infrastructures de transport.
• Creació d’àrees d’emmagatzematge i comercialització.

3.4. LA LOCALITZACIÓ I LA DESLOCALITZACIÓ INDUSTRIAL

     La localització d’una indústria en un lloc determinat depèn d’una sèrie de factors. El pes d’aquests factors varia amb el temps i és més gran o més petit segons el tipus d’indústria o d’activitat. Actualment els factors més rellevants estan directament lligats a la globalització, a la nova divisió del treball i al desenvolupament de les telecomunicacions.

     3.4.1. El procés de deslocalització

La deslocalització industrial suposa el trasllat d’una part o totes les activitats productives d’una empresa d’un país o un altre. En prendre aquesta decisió, les empreses guien l’objectiu del cost mínim i el benefici màxim.

Factors:

• L’obertura dels països emergents i la internacionalització dels mercats.
• El desenvolupament de les noves tecnologies en la informació, que permeten la comunicació d’una punta a una altra del planeta.
• L’abaratiment dels sistemes de transport.

Fases:

• En l primera, es van deslocalitzar empreses o activitats concretes des dels països desenvolupats.
• Actualment, els països emergents deslocalitzen part de la seva producció industrial a altres països en vies de desenvolupament.

La deslocalització afecta prioritàriament processos que necessitem molta mà d’obra i sectors de baixa tecnologia.

L’impacte és diferents segons el país:

• En les economies desenvolupades la deslocalització ha tingut dos tipus de conseqüències:

• Pèrdua d’ocupacions.
• L’abaratiment dels productes.

• Les economies en vies de desenvolupament han rebut les indústries i activitats deslocalitzades, la qual cosa implica:

• Efectes positius en la creació d’ocupació i augment d’ingressos.
• Efectes negatius com l’explotació laboral i la contaminació excessiva.

3.5. LES GRANS POTÈNCIES INDUSTRIALS DEL MÓN, ELS PAÏSOS EMERGENTS I LES NOVES ÀREES EN PROCÉS D’INDUSTRIALITZACIÓ

La producció industrial del món presenta grans desequilibris geogràfics. Quinze països concentren un 85% de la producció total.

 3.5.1. La Xina, primera potència manufacturera

Com a conseqüència de la desentralització, la Xina s’ha convertit en la primera potència manufacturera del món:

• El canvi de la política econòmica.
• L’abundància de recursos.
• Concentració de producció d’alguns sectors estratègics, com la indústria electrònica.
• Les indústries pesants.
• Les indústries lleugeres.

El desenvolupament deficient de la xarxa de transports ha impedit el creixement industrial de les regions de l’interior, de manera que la indústria es concentra a les àrees costaneres.

 Exemple de potències industrials tèxtil i automòbil de Xina

3.5.2. Les potències industrials tradicionals

Els països desenvolupats tenen una tradició industrial molt consolidada, mà d’obra qualificada i un desenvolupament tecnològic elevat.

Els Estats units han quedat relegats al segon lloc del món en producció industrial. Les principals àrees industrialitzades es localitzen al voltant dels Grans Llacs, el Golf de Mèxic i la costa del Pacífic.

El Japó és la quarta potència industrial, malgrat que no disposa de recursos naturals. És un dels principals productors de cotxes, equips electrònics i vaixells d’acer.

La Unió Europea és, en conjunt, una de les àrees industrials més importants del món. Hi destaquen: Alemanya, Regne Unit, França i Itàlia.

 3.5.3. Altres potències emergents i les noves àrees d’industrialització

L’Índia està experimentant un creixement industrial molt accelerat des dels anys noranta del segle passat. L’Indústria tèxtil és la més important del país. El Brasil és la primera economia d’Amèrica Llatina. La zona més industrialitzada és la de Sao Paulo i Belo Horizonte. Sud-Àfrica és la principal economia d’Àfrica.

Altres potències emergents de segon nivell s’han convertit en destinació de la deslocalització en els últims anys. La majoria situada a Llatinoamèrica i Àsia.  

3.6. ELS RECURSOS NATURALS I LA INDÚSTRIA A ESPANYA

    3.6.1. La mineria i l’explotació de les fonts d’energia

A Espanya la mineria ocupa prop del 0,2% de la població activa i contribueix amb un percentatge similar al PIB.

• L’Estat espanyol és un destacat productor i explotador de roques i minerals metàl·lics.
• Espanya té minerals metàl·lics, però la producció és escassa i no cobreix les necessitats del país.
• Els minerals energètics són escassos, només el carbó ha tingut un paper destacat en el nostre país.

La dependència energètica espanyola supera el 80%, xifra que s’intenta reduir amb el desenvolupament de les energies renovables.

      3.6.2. El procés d’industrialització

La industrialització a Espanya va començar a mitjans del segle XIX, més tard que en altres països europeus. Els primers focus industrials es van formar a Catalunya, en relació amb la indústria tèxtil. En el primer terç de segle XX, la indústria va créixer notablement gràcies a la repatriació de capitals des de Cuba i les Filipines. Aquest creixement el va aturar la Guerra Civil, però es va reprendre més tard, entre els anys 1959 i 1975. A partir del 1975, la indústria va sofrir una gran crisi i finalment els anys noranta i principis del segle XXI, la producció va arribar en el seu punt més alt.

       3.6.3. La indústria espanyola actual

La crisi econòmica mundial, que va començar el 2007, a l’Estat espanyol ha tingut una gran incidència i ha confluït amb una crisi pròpia causada per la bombolla immobiliària. El 2013 la indústria donava feina al 13,7% de la població ocupada del país i la construcció, al 6%. Per branques d’activitat, a Espanya destaca el subsector de l’alimentació, les begudes i el tabac. La major part de l’activitat industrial manufacturera es concentra a Catalunya, Madrid, País Basc i València.

3.7. ELS RECURSOS NATURALS I LA INDÚSTRIA A CATALUNYA

    3.7.1. Els recursos energètics i miners

Catalunya no és un territori ric en recursos minerals i energètics, però en canvi sí que fa consum important d’energia, tant per l’indústria com per na ús domèstic.

• El petroli: practicament s’importa tot el que es consumeix, ja que sols una ínfima part s’extreu de la plataforma Casablanca situada davant de la costa de Tarragona.
• La força hidràulica: als rius pirinencs, es concentren les centrals hidroelèctriques, que cobreixen un 20% de la producció d’electricitat.
• Les centrals nuclears: la seva producció ha anat augmentant al llarg del temps fins un 55% del total de l’energia elèctrica.
• El gas natural: representa el 43% del consum d’energia a la indústria.
• Les energies renovables: suposen un 3.2% del consum energètic. Destaquen l’eòlica, la de biomassa i la solar fotovoltàica i tèrmica.

A Catalunya la producció de minerals és escassa, tot i que destaquen la producció de potassa i sals al Bages.

      

Sectors industrials de Catalunya.

   3.7.2. L’evolució de la indústria

La industrialització a Catalunya es va produir al segle XIX a partir del predomini de la indústria tèxtil. A partir dels anys seixanta amb el desenvolupisme i la crisi progressiva del tèxtil, la indústria a Catalunya es va diversificar i orientar cap a nous sectors, el químic, l’agroalimentari i l’automobilístic.

      3.7.3. Localització i tipus d’indústria

La major part de les indústries i els treballadors, un 70% del total, es concentra a l’àrea metropolitana de Barcelona, que comprèn les comarques del Barcelonès, Baix Llobregat, Vallés Oriental i occidental i el Maresme. Els grans eixos que s’estenen més enllà de l’àrea metropolitana es caracteritzen perquè tenen una política d’atracció d’indústries. El tipus d’empreses predominants són les mitjanes i petites, sobretot en sectors dinàmics com l’alimentari, el de l’automoció, entre d’altres.  

3.8. ELS REPTES MEDIAMBIENTALS

   3.8.1. A la recerca d’un equilibri entre indústria i medi ambient

Des del començament de la industrialització, l’activitat industrial in la conservació del medi ambient han estat conceptes oposats. Els paisatges negres de les zones industrials siderúgiques i minerals van ser característics d’alguns llocs al segle XIX.

Actualment, podem estudiar la relació que hi ha entre indústria i medi ambient en un doble vessant:

• D’una banda, els canvis que s’han introduït a les indústries tradicionals per aconseguir reduir l’impacte a la naturalesa.
• De l’altra, tota l’activitat industrial que s’està desenvolupant per produir millores mediambientals.

 Paisatge industrial negre.

    3.8.2. Canvis en les indústries

Ala països desenvolupats la conseqüència de conservació de la natura està més estesa que als països en vies de desenvolupament. La comissió ha elaborat uns documents amb les millors tècniques disponibles (MTD).

La MTD s’agrupen en els blocs següents:

• Abocamet segur de residus.
• Reducció del consum d’aigua.
• Reutulització de l’aigua.
• Tecnologies d’enginyeria ambiental.

 3.8.3. Indústries per a la millora del medi ambient

Un dels principals problemes mediambientals es generen en produir erergia a partir de combustibles fòssils. Hi ha un altre grup d’indústries que contribuixen a millorar l’eficiència energètica. El transport terrestre és un gran consumidor d’energia, per la qual cosa en aquest camp s’està aplicant l’ús de motors alternatius als de gasolina i gasoil. Moltes empreses fan passos orientals a disminuir l’efecte de la contaminació. Per exemple s’ha desenvolupat un projecte que aprofita el diòxid de carboni, produït en una central tèrmica per fabricar plàstics.

 Paisatge industrial net.